Portal de tu Ciudad Alta

22/04/2010 – 08/05/2010

“ARBRES a la plàstica contemporània a les Illes Balears”

📍 sala d’Exposicions S’Escorxador de Marratxí.

ARBRES a la plàstica contemporània a les Illes Balears proposa un suggestiu recorregut al nostre paisatge a través d’una sèrie de significatius artistes contemporanis. En referència al nostre àmbit geogràfic, la història de la pintura al llarg de la primera meitat de segle XX discorre, en bona mesura, al marge del desenvolupament de les avantguardes. L’aventura postimpressionista –encoratjada des d’una crítica que mancava per complet d’una elemental visió universalista i, sobretot, degut al conformisme i a l’autocomplaença d’una societat que exigia dels seus pintors una supeditació quasi infrangible als seus decadents criteris estètics– resultà, a les illes, excessivament dilatada i infructuosa.

Paisatgisme i aproblematicisme, en paraules de Josep Melià, defineixen clarament un llarg període cronològic –marcat, d’altra banda, per una llarga llista de noms– en el qual, més enllà de simples actituds epigonals, es fa difícil reconèixer aportacions significatives.

En aquest context de provincià academicisme, en que tota dissidència front a un art oficialitzat i dogmàtic era sistemàticament repudiat, resulta complex ubicar en el temps aquelles inicials aportacions que haurien de conformar el substrat sobre el que se sustentaria la plàstica contemporània.

La benignitat climatològica i una geografia seductora facilitaren un constant flux –en ocasions merament circumstancial– cap a les Illes d’un bon nombre d’artistes, poetes, novel•listes, crítics, arquitectes, músics, etc., que hi treballaren o hi residiren temporalment. A partir de la segona meitat de segle, foren molts els que s’assentaren definitivament entre nosaltres.

A la dilatada nòmina de pintors que, des de principis de segle se sentiren atrets per la llum de l’illa –Sebastià Junyer, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada-Camarasa, Eliseu Meifrèn, Cittadini, Bernareggi, Blanes Viale, William Degouve de Nuncques..., tots, artistes modernistes o post-impressionistes, que juntament amb pintors illencs com Ricard Anckermann, Antoni Gelabert, Joan Fuster Bonnín, Antoni Ribas Oliver i Llorenç Cerdà, entre d’altres, contribuïren cada un amb la seva personalitat peculiar a renovar la pintura de paisatge, tot escrivint d’aquest manera un dels capítols més importants de la vida cultural de les nostres illes–, hi hem d’incorporar amb posterioritat la d’aquells noms relacionats amb cercles avantguardistes, com el pintor muralista mexicà Diego Rivera i la seva dona la pintora russa Angelina Beloff, María Blanchard, Lipchitz, el pintor fauve holandès Kees van Dongen, Arthur Cravan, l’escultor José de Creeft, el pintor Joan Junyer, el constructivista Adolf Fleischmann, Nicolas de Stäel, Santos Balmori, o els fotògrafs alemanys Georg Reisner i Hans Namuth, entre d’altres, que afavoriren un procés d’adequació, al llarg del qual és convenient recordar la extraordinària fascinació que el paisatge exercí en la sensibilitat d’alguns d’aquest artistes més innovadors.

Avui, més de cent anys després, i dins d’un context social i artístic totalment normalitzat, el paisatge segueix essent font i motiu d’inspiració per a molts d’artistes. El present projecte planteja una aproximació a les diverses lectures i interpretacions que del nostre entorn geogràfic fan una sèrie de significatius creadors contemporanis com Pep Guerrero, Enric Irueste, Andreu Maimó, Rafel Joan, Àngel Pascual Rodrigo, Àngel San Martín, Juan Segura, Jorge Pombo, Bernat Sansó, Paca Florit i Vicenç Ochoa.

Castellano:
ÁRBOLES a la plástica contemporánea en las Islas Baleares propone un sugestivo recorrido a nuestro paisaje a través de una serie de significativos artistas contemporáneos. En referencia a nuestro ámbito geográfico, la historia de la pintura a lo largo de la primera mitad del siglo XX discurre, en buena medida, al margen del desarrollo de las vanguardias. La aventura post-alentada desde una crítica que carecía por completo de una elemental visión universalista y, sobre todo, debido al conformismo ial'autocomplaença de una sociedad que exigía de sus pintores una supeditación casi inquebrantable a sus decadentes criterios estéticos- resultó, en las islas, excesivamente dilatada e infructuosa.

Paisajismo y aproblematicisme, en palabras de Josep Melià, definen claramente un largo periodo cronológico-marcado, por otro lado, por una larga lista de nombres-en el que, más allá de simples actitudes epigonales, se hace difícil reconocer aportaciones significativas.

En este contexto de provinciano academicismo, en que toda disidencia frente a un arte oficializado y dogmático era sistemáticamente repudiado, resulta complejo ubicar en el tiempo aquellas iniciales aportaciones que deberían conformar el sustrato sobre el que se sustentaría la plástica contemporánea.

La benignidad climatológica y una geografía seductora facilitaron un constante flujo-en ocasiones meramente circunstancial-hacia las Islas de un buen número de artistas, poetas, novelistas, críticos, arquitectos, músicos, etc. , que trabajaron o residieron temporalmente. A partir de la segunda mitad de siglo, fueron muchos los que se asentaron definitivamente entre nosotros.

En la dilatada nómina de pintores que, desde principios de siglo se sintieron atraídos por la luz de la isla-Sebastià Junyer, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada-Camarasa, Eliseo Meifrén, Cittadini, Bernareggi, Blanes Viale, William Degouve de Nuncques ..., todos, artistas modernistas o post-impresionistas, que junto con pintores isleños como Ricard Anckermann, Antoni Gelabert, Joan Fuster Bonnín, Antoni Ribas Oliver y Llorenç Cerdà, entre otros, contribuyeron cada uno con su personalidad peculiar a renovar la pintura de paisaje, escribiendo de este modo uno de los capítulos más importantes de la vida cultural de nuestras islas-, hemos de incorporar con posterioridad la de aquellos nombres relacionados con círculos vanguardistas, como el pintor muralista mexicano Diego Rivera y su esposa la pintora rusa Angelina Beloff, María Blanchard, Lipchitz, el pintor fauve holandés Kees van Dongen, Arthur Cravan, el escultor José de Creeft, el pintor Joan Junyer, el constructivista Adolf Fleischmann, Nicolas de Staël, Santos Balmori, o los fotógrafos alemanes Georg Reisner y Hans Namuth, entre otros, que favorecieron un proceso de adecuación, a lo largo del cual es conveniente recordar la extraordinaria fascinación que el paisaje ejerció en la sensibilidad de algunos de estos artistas más innovadores.

Hoy, más de cien años después, y dentro de un contexto social y artístico totalmente normalizado, el paisaje sigue siendo fuente y motivo de inspiración para muchos de artistas. El presente proyecto plantea una aproximación a las diversas lecturas e interpretaciones que de nuestro entorno geográfico hacen una serie de significativos creadores contemporáneos como Pep Guerrero, Enrique Irueste, Andreu Maimó, Rafael Juan, Ángel Pascual Rodrigo, Ángel San Martín, Juan Segura, Jorge Pombo , Bernat Sansó, Paca Florit y Vicente Ochoa.