Senderos de Gloria

Sinopsis

Senderos de gloria (Paths of Glory) va ser el quart film del gran Stanley Kubrick, basat en la novel·la homònima de Humphrey Cobb, escrita en 1935, i que des del primer instant va ser saludada com una obra mestra i un al·legat antibel·licista, tal vegada, un dels més aconseguits de la història del cine al voltant dels esdeveniments de la I GM, l’anomenada Gran Guerra, de la qual es compleix aquest any 100 del seu inici. El seu director, conegut per una breu filmografia, que no solia repetir gèneres i per títols tan impressionants que configuren un currículum abassegador, va aconseguir en aquest film una visió realista de la vida i la mort en les trinxeres de la primera línia d’aquell conflicte, l’existència miserable entre puces, rates i malalties i l’encontre amb la mort enmig de fangars fins als genolls, esgarrinxades entre les pues dels fils de ferro o massacres des dels nius de metralletes alemanyes, amb una capacitat magistral d’observació social i psicològica dels personatges que hi intervenen. També, però, Kubrick aconsegueix convertir l’obra fílmica en una mostra de les seues obsessions personals, plena de recursos estilístics i preocupacions temàtiques que després perllongaria en obres ulteriors.<br /><br />En una època en què els estudis es decantaven per superproduccions espectaculars amb les últimes novetats del color i en gran pantalla, Kubrick va oposar una obra bèl·lica però intimista, en format dramàtic i rodada en blanc i negre que, amb els anys, anava a convertir-se en una de les obres angulars del setè art, però que, igual, no haguera aconseguit aquest estatus si Kirk Douglas no s’haguera implicat en el projecte, malgrat que l’actor del clotet en el mentó es va endur ell solet una tercera part del pressupost.<br /><br /><br />La pel·lícula té com a tema l’abús del poder i fa un estudi de les actituds classistes respecte a una miserable forma d’actuar i com s’utilitzen conceptes suposadament sagrats i paraules teòricament elevades per excusar aquestes maneres d’entendre la milícia. La total indiferència al dolor i la sort dels seus homes, dels seus subordinats, mostrada pels generals que ordenen l’atac dels soldats des de les trinxeres franceses contra els nius de metralladores alemanys són una mostra d’aquestes idees que subjauen en el film.<br /><br />L’actitud del director en aquest film té molt a veure amb l’actitud i amb la consciència humanista i liberal dels progressistes americans dels anys 50. Els personatges del film mostren detalls d’aquesta ideologia, sobretot el coronel Dax (Kirk Douglas), un home acorralat, obligat a renúncies brutals i a sacrificis al límit, en un film on es combina el rodatge més distanciat de les imatges, com és el cas de l’assalt a les posicions enemigues, amb les escenes més sentides del procés injust al qual es van sotmetre els desgraciats soldats, condemnats a un afusellament absurd pels seus propis generals, acusats miserablement, no d’un crim que no havien comés, sinó per la pura arbitrarietat dels que manen. I així es clou un al·legat impressionant contra les guerres i el bel·licisme, un film en el qual podrem comprovar que les paraules que vam aprendre que havien de ser sacrosantes i pronunciades amb reverencial temor (pàtria, bandera, himne, honor, etc) també solen ser l’últim refugi dels canalles.