21/07/2016
Ara Maó valora positivament que ajuntaments del PP, com el d'Alaior, posin en dubte aspectes de la Llei d'estabilitat pressupostària
Aprovada pel Govern Rajoy
Després que el PP d'Alaior hagi anunciat que presentarà una proposta a Ple per tal que es modifiqui la Llei Orgànica d'Estabilitat Pressupostària (coneguda com a Llei Montoro), especialment en el punt referent a la regla de despesa, es posa de manifest que una cosa és el plantejament teòric inicial i l'altra el que ha acabat passant als ajuntaments, per als quals ha suposat un greu perjudici. Açò és més greu, encara, cap aquells que tenen el deute dins els paràmetres que marca la llei, com és el cas de Maó. Tenir un dels nivells més baixos de deute en relació al pressupost respecte als municipis de les Balears no ha servit de res a l'hora de poder fer front a les necessitats cap als seus ciutadans.
Bàsicament, la Llei obliga a avantposar el retorn del deute als bancs a l'increment de despesa, encara que aquesta sigui necessària. Com bé sabem, els ajuntaments són qui més suporten el pes dels serveis bàsics dels ciutadans. I si resulta que un ajuntament aconsegueix ajustar la gestió del seu pressupost i tenir superàvit pressupostari, no ho pot destinar a fer front a més despeses necessàries derivades d'haver d'atendre noves necessitats sorgides durant la crisi i millorar els seus serveis , sinó que abans ha de tornar el deute als bancs. Una cosa similar passa amb les inversions, que com bé sabem són més que necessàries per una visió de futur. El control absolut del que gasten els ajuntaments ha duit a menys capacitat de maniobra i de decisió per part d'aquells que més coneixen les necessitats de la seva població.
D'altra banda, el fet d'haver d'aprovar un pla econòmic financer per haver incomplert la regla de despesa (cosa que va passar el 2014 a Maó) ha duit com a conseqüència que l'IBI s'hagi apujat per a aquest exercici. És a dir, que els ciutadans són qui han hagut d'acabar pagant les conseqüències d'aquesta política d'escanyar les entitats locals, les més properes. Tanmateix, no hem d'oblidar que qui més deute públic ha augmentat els darrers anys ha estat l'Estat. És a dir, fam per a tothom mentre qui ho ordenava organitzava bons tiberis. No és d'estranyar que vagin sortint, tot i ser del mateix partit, veus que demanen una racionalització d'aquesta llei.
Bàsicament, la Llei obliga a avantposar el retorn del deute als bancs a l'increment de despesa, encara que aquesta sigui necessària. Com bé sabem, els ajuntaments són qui més suporten el pes dels serveis bàsics dels ciutadans. I si resulta que un ajuntament aconsegueix ajustar la gestió del seu pressupost i tenir superàvit pressupostari, no ho pot destinar a fer front a més despeses necessàries derivades d'haver d'atendre noves necessitats sorgides durant la crisi i millorar els seus serveis , sinó que abans ha de tornar el deute als bancs. Una cosa similar passa amb les inversions, que com bé sabem són més que necessàries per una visió de futur. El control absolut del que gasten els ajuntaments ha duit a menys capacitat de maniobra i de decisió per part d'aquells que més coneixen les necessitats de la seva població.
D'altra banda, el fet d'haver d'aprovar un pla econòmic financer per haver incomplert la regla de despesa (cosa que va passar el 2014 a Maó) ha duit com a conseqüència que l'IBI s'hagi apujat per a aquest exercici. És a dir, que els ciutadans són qui han hagut d'acabar pagant les conseqüències d'aquesta política d'escanyar les entitats locals, les més properes. Tanmateix, no hem d'oblidar que qui més deute públic ha augmentat els darrers anys ha estat l'Estat. És a dir, fam per a tothom mentre qui ho ordenava organitzava bons tiberis. No és d'estranyar que vagin sortint, tot i ser del mateix partit, veus que demanen una racionalització d'aquesta llei.
