04/12/2016
Sa davallada des número de catalanoparlants a Balears hauria de fer reflexionar ses nostres autoritats
Torna a certificar es fracàs de trenta anys de normalisació lingüística – Un estàndar autònom balear molt més acostat a sa llengua viva des carrer podria esser una solució a sa deserció d’usuaris
Encara que, en es cas de Balears, es “IX informe sobre la situació de la llengua catalana (2015)” que s’ha donat a conèixer aquesta setmana està basat en dades ja conegudes i publicades l’any 2014 (“Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears”), torna a esser un bon moment per reflexionar sobre sa salut de sa llengua catalana a Balears. I tal com indica es gràfic que adjuntam, sa percepció no pot esser més negativa. Es català (o es mallorquí, menorquí i eivissenc si l’anomenam d’acord amb ses nostres denominacions seculars) torna a recular a nivell de carrer. Si feim una comparativa des resultats del 2014 amb sos de deu anys abans (2004) arribam a sa conclusió que es català ha reculat com a llengua habitual: en deu anys ha passat d’un 45% a un 36,8% de balears que l’usen habitualment. I encara que, segons s’enquesta del 2014, hi ha un 80,5% que diuen que “el sap parlar” –hauríem de veure què vol dir això– només un 47,5% hi comença sempre o adesiara una conversa.
Mentre sa llengua catalana s’ha convertit en sa llengua des poder i de s’ensenyança, de cada vegada són més pocs es qui la xerren de forma natural i voluntària. Maldament sa tracalada de doblers públics que s’hi han vessat, es català no només consegueix convertir-se en sa llengua d’integració pes nouvenguts o per ses persones que no la tenen com a llengua materna, sinó que perd parlants entre ses famílies que fins fa poc la parlaven habitualment. Se tracta d’un fracàs de trenta anys de programes de normalisació lingüística: és ver que es català ha eixamplat es ventall de funcions –una qüestió purament política– però també és ver que ha disminuït radicalment es seu ús, que depèn de sa voluntat des ciutadans. Estendre ets espais i àmbits als quals pot usar-se no ha significat usar-la de fet. Sa premsa en català, que sobreviu gràcies a ses ajudes públiques, és una bona prova d’això. Per no xerrar des poquíssims parlants que són autònoms a s’hora d’escriure-lo si eliminàssim es correctors.
Ses nostres autoritats i es màxims responsables d’aquestes polítiques lingüístiques haurien de reflexionar sobre què ha fallat. I això té molt a veure amb què es català sigui actualment una llengua considerada poc amable, desagradable, vinculada a s’imposició lingüística i an es nacionalisme. I un des motius principals d’aquesta percepció dolenta és que molts de balears no s’identifiquen ni reconeixen en es model d’estàndar (escrit i formal) que s’ha acabat imposant a ses nostres illes, una realitat que pareix que ha entès s’Institut d’Estudis Catalans que, a sa nova Gramàtica catalana, comença a contemplar sa variació lingüística des distints parlars territorials com a “acceptables” (deixa de condemnar ses formes dialectals que ara entren per sa porta de darrera des registres informals) a fi de cercar una identificació molt més estreta amb tots es seus parlants.
Encara que, en es cas de Balears, es “IX informe sobre la situació de la llengua catalana (2015)” que s’ha donat a conèixer aquesta setmana està basat en dades ja conegudes i publicades l’any 2014 (“Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears”), torna a esser un bon moment per reflexionar sobre sa salut de sa llengua catalana a Balears. I tal com indica es gràfic que adjuntam, sa percepció no pot esser més negativa. Es català (o es mallorquí, menorquí i eivissenc si l’anomenam d’acord amb ses nostres denominacions seculars) torna a recular a nivell de carrer. Si feim una comparativa des resultats del 2014 amb sos de deu anys abans (2004) arribam a sa conclusió que es català ha reculat com a llengua habitual: en deu anys ha passat d’un 45% a un 36,8% de balears que l’usen habitualment. I encara que, segons s’enquesta del 2014, hi ha un 80,5% que diuen que “el sap parlar” –hauríem de veure què vol dir això– només un 47,5% hi comença sempre o adesiara una conversa.
Mentre sa llengua catalana s’ha convertit en sa llengua des poder i de s’ensenyança, de cada vegada són més pocs es qui la xerren de forma natural i voluntària. Maldament sa tracalada de doblers públics que s’hi han vessat, es català no només consegueix convertir-se en sa llengua d’integració pes nouvenguts o per ses persones que no la tenen com a llengua materna, sinó que perd parlants entre ses famílies que fins fa poc la parlaven habitualment. Se tracta d’un fracàs de trenta anys de programes de normalisació lingüística: és ver que es català ha eixamplat es ventall de funcions –una qüestió purament política– però també és ver que ha disminuït radicalment es seu ús, que depèn de sa voluntat des ciutadans. Estendre ets espais i àmbits als quals pot usar-se no ha significat usar-la de fet. Sa premsa en català, que sobreviu gràcies a ses ajudes públiques, és una bona prova d’això. Per no xerrar des poquíssims parlants que són autònoms a s’hora d’escriure-lo si eliminàssim es correctors.
Ses nostres autoritats i es màxims responsables d’aquestes polítiques lingüístiques haurien de reflexionar sobre què ha fallat. I això té molt a veure amb què es català sigui actualment una llengua considerada poc amable, desagradable, vinculada a s’imposició lingüística i an es nacionalisme. I un des motius principals d’aquesta percepció dolenta és que molts de balears no s’identifiquen ni reconeixen en es model d’estàndar (escrit i formal) que s’ha acabat imposant a ses nostres illes, una realitat que pareix que ha entès s’Institut d’Estudis Catalans que, a sa nova Gramàtica catalana, comença a contemplar sa variació lingüística des distints parlars territorials com a “acceptables” (deixa de condemnar ses formes dialectals que ara entren per sa porta de darrera des registres informals) a fi de cercar una identificació molt més estreta amb tots es seus parlants.
Fundació Jaume III
