20/08/2017
Quasi un 70% de balears s’estimen més sa denominació de mallorquí, menorquí o eivissenc per referir-se an es nom de sa llengua
- Resistència passiva a acceptar sa denominació de “català” as cap de trenta anys de polítiques normalisadores
- Es jovent, principal víctima de s’enginyeria lingüística a ses escoles
Segons s’extreu de s’avanç que ha fet es Govern balear de s’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears de 2014, un 68,9% des balears s’estimen més emprar ses denominacions seculars de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer per anomenar sa llengua autòctona de Balears. En canvi, només un 31,1% s’estima més denominar-la català. Curiosament, és on s’ús de sa llengua autòctona és majoritari –Menorca i sa Part Forana mallorquina– on s’estimen més utilisar es noms tradicionals de menorquí i mallorquí, respectivament. Es com si es parlant de sempre encara se n’enrecordàs de com s’havia anomenat sempre sa llengua que xerrava fins fa trenta anys, abans de ses procés normalisador. En canvi, on s’ús des català es clarament minoritari, com Ciutat i Eivissa-Formentera, és on més s’hi refereixen com a català, uns set punts percentuals més (62% de mallorquí/eivissenc davant un 37% de català).
Aquestes dades demostren sa resistència passiva des poble balear a usar una denominació –català– que sempre s’ha considerada cosa de lletraferits, de nacionalistes de la ceba i d’una classe política ignorant que desconeix sa seva pròpia història, enlluernada per Catalunya. I això maldament sa tracalada de doblers públics que ses nostres administracions han tudat perquè es balears assumissin que lo que xerren és català i, en particular, sa feresta enginyeria lingüística que s’ha duit i du a terme en es col·legis de ses nostres illes, controlats per sindicats i docents nacionalistes. Això explicaria, tal com reflecteix s’avanç de s’enquesta, que ses principals víctimes d’aquesta enginyeria social i, en conseqüència, es més partidaris de preferir es nom de “català” davant ses denominacions més locals, siguin es jovent i ets universitaris.
Segona reflexió
Ses victòries de trenta anys de normalisació lingüística han estat pírriques. No s’ha conseguit integrar es nouvenguts a través de sa llengua catalana (com assenyalàvem a sa nota de premsa anterior), no s’ha conseguit aturar sa deserció lingüística entre sa jovenea que té com a llengua familiar es català. I estam molt enfora que es balears acceptin unànimament es nom de “català”. A Balears sa llengua és sinònim de conflicte i un objecte constant de discòrdia i divisió, encara que ses autoritats ho considerin un tema superat. És lo que passa quan es polítics no escolten sa voluntat des poble i se fien de filòlegs, mestres i sociolingüistes que han usat sa llengua per interessos polítics. Es catalanisme no té soldats ni capitans ni generals: es seu exèrcit el formen filòlegs i mestres d’escola. I sa societat, senzillament, els ha girat s’esquena.
Els adjunt imatge des gràfic 46 de s’avanç de s’enquesta, que indica es nom que donen es balears quan els demanen quina llengua parlen segons es lloc de residència.
- Es jovent, principal víctima de s’enginyeria lingüística a ses escoles
Segons s’extreu de s’avanç que ha fet es Govern balear de s’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears de 2014, un 68,9% des balears s’estimen més emprar ses denominacions seculars de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer per anomenar sa llengua autòctona de Balears. En canvi, només un 31,1% s’estima més denominar-la català. Curiosament, és on s’ús de sa llengua autòctona és majoritari –Menorca i sa Part Forana mallorquina– on s’estimen més utilisar es noms tradicionals de menorquí i mallorquí, respectivament. Es com si es parlant de sempre encara se n’enrecordàs de com s’havia anomenat sempre sa llengua que xerrava fins fa trenta anys, abans de ses procés normalisador. En canvi, on s’ús des català es clarament minoritari, com Ciutat i Eivissa-Formentera, és on més s’hi refereixen com a català, uns set punts percentuals més (62% de mallorquí/eivissenc davant un 37% de català).
Aquestes dades demostren sa resistència passiva des poble balear a usar una denominació –català– que sempre s’ha considerada cosa de lletraferits, de nacionalistes de la ceba i d’una classe política ignorant que desconeix sa seva pròpia història, enlluernada per Catalunya. I això maldament sa tracalada de doblers públics que ses nostres administracions han tudat perquè es balears assumissin que lo que xerren és català i, en particular, sa feresta enginyeria lingüística que s’ha duit i du a terme en es col·legis de ses nostres illes, controlats per sindicats i docents nacionalistes. Això explicaria, tal com reflecteix s’avanç de s’enquesta, que ses principals víctimes d’aquesta enginyeria social i, en conseqüència, es més partidaris de preferir es nom de “català” davant ses denominacions més locals, siguin es jovent i ets universitaris.
Segona reflexió
Ses victòries de trenta anys de normalisació lingüística han estat pírriques. No s’ha conseguit integrar es nouvenguts a través de sa llengua catalana (com assenyalàvem a sa nota de premsa anterior), no s’ha conseguit aturar sa deserció lingüística entre sa jovenea que té com a llengua familiar es català. I estam molt enfora que es balears acceptin unànimament es nom de “català”. A Balears sa llengua és sinònim de conflicte i un objecte constant de discòrdia i divisió, encara que ses autoritats ho considerin un tema superat. És lo que passa quan es polítics no escolten sa voluntat des poble i se fien de filòlegs, mestres i sociolingüistes que han usat sa llengua per interessos polítics. Es catalanisme no té soldats ni capitans ni generals: es seu exèrcit el formen filòlegs i mestres d’escola. I sa societat, senzillament, els ha girat s’esquena.
Els adjunt imatge des gràfic 46 de s’avanç de s’enquesta, que indica es nom que donen es balears quan els demanen quina llengua parlen segons es lloc de residència.
Fundació Jaume III
