17/05/2018
PERE MARTORELL Y EULÀLIA BRONDO PETRUS GANAN EL 3er CONCURSO DE RELATOS BREVES EN CONVOCADO POR EL COLEGIO DE ABOGADOS DE BALEARES
EL SEÑOR PERE MARTORELL VALLESPIR Y LA ABOGADA MENORQUINA EULÀLIA BRONDO PETRUS GANAN EL 3er CONCURSO DE RELATOS BREVES EN CONVOCADO POR EL COLEGIO DE ABOGADOS DE BALEARES
Los relatos debían de estar escritos en catalán, versar sobre temas jurídicos, tener un máximo de 300 palabras e incluir necesariamente las palabras: “comèdia”, “testimoni” i “corrupció”.
Se da la circunstancia de que ambos autores ganaron también la 2ª edición de este concurso, si bien el año pasado la letrada, ejerciente en Ciutadella, se llevó el primer premio, mientras que el señor Martorell ganó el segundo
El señor Pere Martorell Vallespir y la abogada menorquina Eulàlia Brondo Petrus han resultado ganadores, respectivamente, del primer y segundo premio del 3er Concurso de Relatos Breves en lengua catalana convocado por el Ilustre Colegio de Abogados de Baleares (ICAIB) a instancias de su Comisión de Normalización lingüística.
Al Jurado, integrado por Lydia Blanco, presidenta de la Asociación de Jóvenes Abogados de las Islas Baleares; Gabriel Garcías, presidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears; y por Miguel Albertí y Miquel Quetglas miembros de la Comisión de Normalización Lingüística, no le resultó fácil elegir entre los relatos que se han presentado a esta terceras edición, si bien finalmente optó por otorgar el primer premio, dotado con 800 euros, al relato El nouvingut, escrito por Pere Martorell, y el segundo, de 400 euros, a la propuesta Relaxi’s, cuya autora es Eulàlia Brondo.
Los relatos, que habían de estar escritos en catalán y tener una extensión máxima de 300 palabras, debían versar sobre temas jurídicos e incluir necesariamente las palabras “comèdia”, “testimoni” y “corrupció”.
Se da la circunstancia de que ambos autores ganaron también la segunda edición de este concurso literario, si bien en este caso fue Eulàlia Brondo quien se llevó el primer premio, mientras que Martorell hizo lo propio con el segundo. Además, la letrada ganó también el segundo premio de la primera edición del concurso de relatos breves del ICAIB, mientras que en 2014 se alzó con el primer premio de la sexta edición del Concurso de Microrelatos que organiza el Consejo General de la Abogacía Española.
Seguidamente se reproducen los relatos.
El nouvingut
El jutjat X era el més saturat del partit judicial. Els expedients s’amuntegaven onsevulla; tal era el caos, que els funcionaris defugien d’aquella destinació, un lloc instal·lat en el menfotisme i la provisionalitat. Els damnificats, però, eren els advocats, obligats a justificar-se davant els seus clients, els quals pensaven que tot plegat era comèdia, camàndules de misser, i que eren víctimes de la corrupció judicial. Quousque tandem?
Un dematí un nou funcionari, vestit amb un tern nyafegós, s’incorporà al jutjat X. El nou resultà ser un xicot calladot i fener. Treballava durant tota la jornada laboral sense aixecar al cul de la cadira ni tan sols per fer un cafè. Tampoc no participava de la platxèria dels seus companys: una rara avis. Gràcies a ell, festina lente, en un batre d’ulls el jutjat esdevingué una nova Arcàdia.
Un dia atziac, però, el nouvingut deixà de treballar. No és que preferís no fer-ho (com Bartleby, l’escrivent, el famós personatge de Mellville), simplement no es presentà al seu lloc de feina. La seva absència començà a donar peu a la maldiença dels seus companys: que si s’havia cansat de pencar, que si havia demanat trasllat, que si l’havien cessat… Aviat tothom s’oblidà del funcionari, àdhuc del seu nom, i aviat la situació tornà a ser, mutatis mutandi, la mateixa que abans. La saturació i la quiescència tornaren a instal·lar-se al jutjat X i els advocats tornaren a patir la lentitud en la tramitació dels seus assumptes. On eren les neus d’antany?
Un horabaixa, la dona de la neteja entrà a l’arxiu a passar el motxo i descobrí el cadàver. El desgraciat jeia entre un cas de tràfic d’estupefaents i un de fals testimoni. El forense dictaminà que feia entre dos i tres mesos que era mort. A hores d’ara, ningú no ha reclamat el cos.
Relaxi’s
—I on diu, vostè, que el va tancar?
—En el bany, senyoria, però no li vaig fer mal. Únicament li vaig advertir que si no parava de cridar li fotria la granereta del vàter dins la boca.
—Comprèn, vostè, que això és una detenció il·legal amb amenaces?
—Ho havia de fer, no tenia alternativa.
—M’està prenent el pèl? En el seu expedient posa que és reincident. La darrera vegada una dependenta va haver de dormir tota la nit dins la banyera. Entén, vostè, la gravetat dels fets?
—Més greu és la plaga de corrupció que sofrim i ningú no hi posa fre. A més, només m’emporto els estressats. El meu bany és lluminós i molt net. Necessiten relaxar-se. Cregui’m, és pel seu bé.
—Això és el súmmum —va rondinar sa senyoria.
El testimoni principal contemplava l’escena divertit; però el mecànic, que havia passat la nit confinat dins el bany de l’acusat, estava indignat.
Allò semblava més una comèdia que no una vista d’un judici.
—No importa que tengui un bany magnífic! —el va reprendre el jutge—. No pot retenir les persones en contra de la seva voluntat.
Aquella tarda el jutge va ser assaltat en el pàrquing del jutjat.
Quan la policia va irrompre a casa del «bandoler del WC», sa senyoria reposava feliç en un meravellós bany d’escuma i amb un martini a la mà.
—Ja pot sortir, senyoria —li va indicar un dels agents—. Ja ha passat tot.
—Ni ho somiï, no em penso moure d’aquí fins divendres. Tanqui la porta quan surti, per favor.
L’agent, atenent les ordres del jutge, va tancar la porta i va abandonar el lloc dels fets meditant com coi li explicaria aquell despropòsit a l’esposa de sa senyoria.
Los relatos debían de estar escritos en catalán, versar sobre temas jurídicos, tener un máximo de 300 palabras e incluir necesariamente las palabras: “comèdia”, “testimoni” i “corrupció”.
Se da la circunstancia de que ambos autores ganaron también la 2ª edición de este concurso, si bien el año pasado la letrada, ejerciente en Ciutadella, se llevó el primer premio, mientras que el señor Martorell ganó el segundo
El señor Pere Martorell Vallespir y la abogada menorquina Eulàlia Brondo Petrus han resultado ganadores, respectivamente, del primer y segundo premio del 3er Concurso de Relatos Breves en lengua catalana convocado por el Ilustre Colegio de Abogados de Baleares (ICAIB) a instancias de su Comisión de Normalización lingüística.
Al Jurado, integrado por Lydia Blanco, presidenta de la Asociación de Jóvenes Abogados de las Islas Baleares; Gabriel Garcías, presidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears; y por Miguel Albertí y Miquel Quetglas miembros de la Comisión de Normalización Lingüística, no le resultó fácil elegir entre los relatos que se han presentado a esta terceras edición, si bien finalmente optó por otorgar el primer premio, dotado con 800 euros, al relato El nouvingut, escrito por Pere Martorell, y el segundo, de 400 euros, a la propuesta Relaxi’s, cuya autora es Eulàlia Brondo.
Los relatos, que habían de estar escritos en catalán y tener una extensión máxima de 300 palabras, debían versar sobre temas jurídicos e incluir necesariamente las palabras “comèdia”, “testimoni” y “corrupció”.
Se da la circunstancia de que ambos autores ganaron también la segunda edición de este concurso literario, si bien en este caso fue Eulàlia Brondo quien se llevó el primer premio, mientras que Martorell hizo lo propio con el segundo. Además, la letrada ganó también el segundo premio de la primera edición del concurso de relatos breves del ICAIB, mientras que en 2014 se alzó con el primer premio de la sexta edición del Concurso de Microrelatos que organiza el Consejo General de la Abogacía Española.
Seguidamente se reproducen los relatos.
El nouvingut
El jutjat X era el més saturat del partit judicial. Els expedients s’amuntegaven onsevulla; tal era el caos, que els funcionaris defugien d’aquella destinació, un lloc instal·lat en el menfotisme i la provisionalitat. Els damnificats, però, eren els advocats, obligats a justificar-se davant els seus clients, els quals pensaven que tot plegat era comèdia, camàndules de misser, i que eren víctimes de la corrupció judicial. Quousque tandem?
Un dematí un nou funcionari, vestit amb un tern nyafegós, s’incorporà al jutjat X. El nou resultà ser un xicot calladot i fener. Treballava durant tota la jornada laboral sense aixecar al cul de la cadira ni tan sols per fer un cafè. Tampoc no participava de la platxèria dels seus companys: una rara avis. Gràcies a ell, festina lente, en un batre d’ulls el jutjat esdevingué una nova Arcàdia.
Un dia atziac, però, el nouvingut deixà de treballar. No és que preferís no fer-ho (com Bartleby, l’escrivent, el famós personatge de Mellville), simplement no es presentà al seu lloc de feina. La seva absència començà a donar peu a la maldiença dels seus companys: que si s’havia cansat de pencar, que si havia demanat trasllat, que si l’havien cessat… Aviat tothom s’oblidà del funcionari, àdhuc del seu nom, i aviat la situació tornà a ser, mutatis mutandi, la mateixa que abans. La saturació i la quiescència tornaren a instal·lar-se al jutjat X i els advocats tornaren a patir la lentitud en la tramitació dels seus assumptes. On eren les neus d’antany?
Un horabaixa, la dona de la neteja entrà a l’arxiu a passar el motxo i descobrí el cadàver. El desgraciat jeia entre un cas de tràfic d’estupefaents i un de fals testimoni. El forense dictaminà que feia entre dos i tres mesos que era mort. A hores d’ara, ningú no ha reclamat el cos.
Relaxi’s
—I on diu, vostè, que el va tancar?
—En el bany, senyoria, però no li vaig fer mal. Únicament li vaig advertir que si no parava de cridar li fotria la granereta del vàter dins la boca.
—Comprèn, vostè, que això és una detenció il·legal amb amenaces?
—Ho havia de fer, no tenia alternativa.
—M’està prenent el pèl? En el seu expedient posa que és reincident. La darrera vegada una dependenta va haver de dormir tota la nit dins la banyera. Entén, vostè, la gravetat dels fets?
—Més greu és la plaga de corrupció que sofrim i ningú no hi posa fre. A més, només m’emporto els estressats. El meu bany és lluminós i molt net. Necessiten relaxar-se. Cregui’m, és pel seu bé.
—Això és el súmmum —va rondinar sa senyoria.
El testimoni principal contemplava l’escena divertit; però el mecànic, que havia passat la nit confinat dins el bany de l’acusat, estava indignat.
Allò semblava més una comèdia que no una vista d’un judici.
—No importa que tengui un bany magnífic! —el va reprendre el jutge—. No pot retenir les persones en contra de la seva voluntat.
Aquella tarda el jutge va ser assaltat en el pàrquing del jutjat.
Quan la policia va irrompre a casa del «bandoler del WC», sa senyoria reposava feliç en un meravellós bany d’escuma i amb un martini a la mà.
—Ja pot sortir, senyoria —li va indicar un dels agents—. Ja ha passat tot.
—Ni ho somiï, no em penso moure d’aquí fins divendres. Tanqui la porta quan surti, per favor.
L’agent, atenent les ordres del jutge, va tancar la porta i va abandonar el lloc dels fets meditant com coi li explicaria aquell despropòsit a l’esposa de sa senyoria.
