12/09/2019
El parc aquàtic i l'urbanisme a la carta
La segona sentència sobre el parc aquàtic de Biniancolla reafirma que el parc no es podia construir en zona protegida, que no responia a interès general i que no desestacionalitza.
La construcció d'un parc aquàtic exterior a Sant Lluís va ser una de les polèmiques territorials importants en el 2013 i 2014 a Menorca. La impressió d'urbanisme a la carta i de tracte de favor van alimentar el debat. Però la combinació del Govern Balear presidit per Bauzà (amb la llei de Turisme de 2012 i d'altres) i el Consell Insular presidit per Tadeo (que decideix les declaracions d'interès general) van acabar concedint l'autorització.
El projecte, promogut per un conegut hoteler, que ara presideix la patronal hotelera de l'illa, plantejava fer el parc aquàtic en sòl rústic protegit, quan la resta d'instal·lacions similars sempre s'han fet en sòls urbanitzables.
El GOB i d'altres organitzacions van presentar multitud d'al·legacions i milers de firmes en contra. També els informes tècnics i jurídics del Consell van emetre informes contraris a la iniciativa. Però els governants d'aquell moment només van escolar el promotor.
A més de permetre que es fes a sòl rústic, van eximir el projecte de complir amb els paràmetres urbanístics màxims, de manera que la superfície d'ocupació de parcel·la va passar del 4 % al 55 %. També se'l va exonerar del volum màxim admès, que era de 1.500 m3, mentre que els edificis projectats tenien 2.474 m3 i 1.738 m3.
Tot això, recordem-ho, en sòl protegit, quan a només 300 metres de l'hotel hi havia parcel·les urbanitzables disponibles. Clar que no eren propietat del promotor i aquesta si.
La cirereta del pastís la va posar el Departament de Turisme, que va certificar que el parc aquàtic exterior seria una instal·lació molt interessant perquè ajudaria a desestacionalitzar la temporada turística. Amb aquestes argumentacions, l'Ajuntament de Sant Lluís, que era del mateix color polític, va concedir la llicència i les obres es van executar.
Tot plegat era un escàndol que, com era d'esperar, va acabar als tribunals. Primer el Jutjat de Palma i ara el Tribunal Superior de Balears, han dictat que l'interès general queda anul·lat. Sense això, el parc s'ha de demolir. El Consell Insular, malgrat que ara estigui governat per la gent que abans estava a l'oposició, és la institució que rep la sentència en contra. Ja s'ha anunciat que es recorrerà al Suprem, per mirar de pal·liar-ne les conseqüències.
El GOB creu que cal revisar bé tot l'expedient per poder esbrinar quins compromisos va agafar el promotor en la desestacionalització promesa, que llavors no s'ha donat. I també veure si té sentit iniciar qualque procés penal per les escandaloses decisions que es van prendre.
Les qüestions territorials han d'estar sempre en mans de gent que tengui seny i no es deixi endur per les pressions externes o internes que busquin afavorir interessos particulars. Quan aquests premisses no es donen, es destrossen territoris, es degrada la imatge institucional i es genera inseguretat jurídica.
La construcció d'un parc aquàtic exterior a Sant Lluís va ser una de les polèmiques territorials importants en el 2013 i 2014 a Menorca. La impressió d'urbanisme a la carta i de tracte de favor van alimentar el debat. Però la combinació del Govern Balear presidit per Bauzà (amb la llei de Turisme de 2012 i d'altres) i el Consell Insular presidit per Tadeo (que decideix les declaracions d'interès general) van acabar concedint l'autorització.
El projecte, promogut per un conegut hoteler, que ara presideix la patronal hotelera de l'illa, plantejava fer el parc aquàtic en sòl rústic protegit, quan la resta d'instal·lacions similars sempre s'han fet en sòls urbanitzables.
El GOB i d'altres organitzacions van presentar multitud d'al·legacions i milers de firmes en contra. També els informes tècnics i jurídics del Consell van emetre informes contraris a la iniciativa. Però els governants d'aquell moment només van escolar el promotor.
A més de permetre que es fes a sòl rústic, van eximir el projecte de complir amb els paràmetres urbanístics màxims, de manera que la superfície d'ocupació de parcel·la va passar del 4 % al 55 %. També se'l va exonerar del volum màxim admès, que era de 1.500 m3, mentre que els edificis projectats tenien 2.474 m3 i 1.738 m3.
Tot això, recordem-ho, en sòl protegit, quan a només 300 metres de l'hotel hi havia parcel·les urbanitzables disponibles. Clar que no eren propietat del promotor i aquesta si.
La cirereta del pastís la va posar el Departament de Turisme, que va certificar que el parc aquàtic exterior seria una instal·lació molt interessant perquè ajudaria a desestacionalitzar la temporada turística. Amb aquestes argumentacions, l'Ajuntament de Sant Lluís, que era del mateix color polític, va concedir la llicència i les obres es van executar.
Tot plegat era un escàndol que, com era d'esperar, va acabar als tribunals. Primer el Jutjat de Palma i ara el Tribunal Superior de Balears, han dictat que l'interès general queda anul·lat. Sense això, el parc s'ha de demolir. El Consell Insular, malgrat que ara estigui governat per la gent que abans estava a l'oposició, és la institució que rep la sentència en contra. Ja s'ha anunciat que es recorrerà al Suprem, per mirar de pal·liar-ne les conseqüències.
El GOB creu que cal revisar bé tot l'expedient per poder esbrinar quins compromisos va agafar el promotor en la desestacionalització promesa, que llavors no s'ha donat. I també veure si té sentit iniciar qualque procés penal per les escandaloses decisions que es van prendre.
Les qüestions territorials han d'estar sempre en mans de gent que tengui seny i no es deixi endur per les pressions externes o internes que busquin afavorir interessos particulars. Quan aquests premisses no es donen, es destrossen territoris, es degrada la imatge institucional i es genera inseguretat jurídica.
